CRÍTICA: "TARGETS", DE PETER BOGDANOVICH

*(Aquesta és la tercera d'una sèrie de critiques que aniré penjant i que han estat realitzades al llarg d'aquest meu últim curs a l'ESCAC, dins de l'assignatura de Crítica Cinematogràfica impartida per la Nuria Vidal.)

Sembla increïble, quasi un miracle, que sota les imposicions quasi draconianes del productor Roger Corman –un pressupost molt ajustat, la inclusió obligada tant de Boris Karloff com de metratge de l’anterior film de Corman “The terror”– Peter Bogdanovich aconseguís un film que, tot i mostrar-nos dues històries molt diferents que acaben juxtaposant-se al final del metratge, fos extremadament coherent a pesar de comptar aquest amb una contraposició d’imatges molt fredes amb altres d’emotives (la relació de Bobby Thompson amb la seva familia en front de la de Byron Orlok, Karloff, amb Sammy Michaels, el propi Bogdanovich). Precisament, aquesta coherència que desprèn el film és sens dubte fruit de què les dues parts –la d’un actor clàssic de terror que se sent fora de lloc i passat de moda, un anacronisme en el món modern i la d’un normal jove de classe mitjana que, sense motius aparents, acaba resultant un franctirador que acaba amb la vida de moltes persones innocents–, funcionen com a dues formes d’entendre l’horror.

Per una banda, tenim el horror clàssic, gòtic, el de les velles glòries i farcida de monstres: la criatura de Frankenstein, Dràcula, la Mòmia, la Criatura de la Llacuna Negra... Per l’altra banda, ens topem amb l’horror actual, el dels telenotícies i els diaris; el dels veïns posant en evidència l’aparent normalitat del seu veí el qual acaba d’assassinar a la seva dona i a les seves tres filles completament a sang freda.

El film, per tant, a part d’un voluntariós exercici d’estil i d’una esplèndida carta de presentació del director, és també un enginyós treball de metacine on, en el seu tram final, les dues parts conflueixen i es topen, lluiten i només una en surt victoriosa: la llarga seqüència on es mostra l’èxode de vehicles entrant al drive-in i la posada en marxa del projector deixen força clar l’amor que sent Bogdanovich pel cinema. Tant és així –tota una declaració d’intencions– que només li fa falta a Byron Orlok/Boris Karloff un parell de bufetades per reduir al franctirador. Sembla doncs que el director es posiciona clarament a favor d’un cine que mira més al passat; un cinema que, segurament, està en vies d’extinció però que seguia unes regles pautades i conegudes per tothom. Bogdanovich sembla criticar el món (el cinema) modern equiparant-lo al franctirador, un subjecte sense rumb, sense regles que abat aquell o aquell altre sense miraments.

En la part tècnica cal destacar un muntatge excel·lent del mateix Bogdanovich, però que va rebre el suport de Verna Fields qui, anys més tard, realitzaria un majestuós treball a “Jaws” de Spielberg. Com a exemple, els espectaculars muntatges executats tant en l’escena del tiroteig a l’autopista així com en la mencionada anteriorment que es desenvolupa en el cine a l’aire lliure (drive-in).